El Factor humà

Ve de lluny. Era el mes de juny que el sol esta mol alt i entra be al peu de les esglesies. Es el que em disposava a fer, fotos de la Basílica de Santa María del Mar ben il-luminada. Probablement era el día 20  a un quart o des de tres. El sol dal de tot i mentre caminava prenent mides, mirant la llum de la façana apareix la senyora amb el barret taronja. Trec la màquina de la bossa, trec la tapa, la poso en marxa i encuadro ràpidament la foto sense temps de determinar ni l'exposició ni la velocitat, que per inercia havía posat a 250/s i el diafragma a 6,7, una miqueta de zoom y la senyora que venía recte com un fil fa un petit gir al moment de disparar la foto. Resultat inmillorable. Et pots pasar una setmana planificant una foto desde el carrer de  l'Argentería amb Santa María del Mar al fons, estudiar mil posibiltats, pero mai podràs planificar, si no es amb un maniquí, de tenir una dona amb un barret taronja i amb la cara mig girada. Reconec que la llarga experiencia com a reporter gràfic em va permetre enxampàr l'imatge. De vegades els fotografs de premsa hem d'anar rapids quasi be anticipars-nos als fets, pero moltes vegades hem de corre per enxampar el que está succeint.  Es aixi com la veig fer i com n'he fet d'altres. No es cap obra d'art pero sensa el factor humà a primer terme sería una foto terriblement vulgar. Sense el factor humà de la reacció ràpida mai hagues fet la foto. Es el que te el factor humà

Venezia. Una imagen anticrisis

La verdad es que no tengo ganas de escribir nada sobre esta foto. Me la miro a veces y me viene a la memoria el buen rato que estuve sobre el puente de Rialto observando las mil piruetas que los gondolieri efectúan constantemente sobre el gran canal, unas veces para esquivarse entre ellos, otras para dejar pasar a los taxis y los vaporetti que no so  otra cosa que autobuses acuáticos. Es como un baile anárquico porque nadie sigue ninguna regla, cada goldoliere ejecuta su particular ballet y entre todos logran una de las estampas más curiosas de la Tierra.  Me va pasando el tiempo y no dejo de mirar hasta que la luz del sol deja de ser un radiante foco y empieza a convertir el agua de Venezia en un espejo plateado que me obliga a sacar la máquina y disparar algunas fotos. No hace falta ni comentarlas, no hay que ser maestro ni artista para captar una imagen impactante. Por eso no quiero hacer ni un sólo comentario sobre esta foto, basta con mirarla y darse cuenta que por mucho que haya en el Mundo gente que intente amargarnos la vida el sólo hecho de existir y poder contemplar esta belleza lo paga todo. No tiene Precio.

Campanas de rehabilitación

Como ya sabréis por otros canales estoy en plena fase de recuperación de una operación que quizás tuve que abordar una par de años antes, pero el caso es que estoy con "la pota enlaire" esperando a que cicatrice la brutal intervención. Por eso me centro en lo que tengo mas cerca y en mi jardín este año pasan cosas como esta, que hay plantas y flores que siguen alargando el verano, o cuando menos aprovechando un otoño suave. La muestra está en estas preciosas campanillas de un considerable tamaño. lamentablemente no se como se llama esta maravillosa planta, pero en menos de cuatro años se han agigantado ofreciendo un espectáculo en mi propio jardín. Maravilloso. Me alivian en la dura recuperación  que supone una prótesis de rodilla.

De bon matí

De bon matí quan els estels es ponen hem de suortir per guanyar el pic gegant. Es la canço que ens ensenyaba el meu pare quan ens feia adictes a la muntanya, excursionistes de "tresmils" , els cims mes alts del Pirineu.
Ara cada vegada que surto de casa a bona hora i veig l'albada estic tentat de baixar de cotxe o la moto i cantar aquesta canço a pit descobert. Aquest matí en aquella hora incerta en que els color son tant suaus i fan pampallugues les llums de la ciutat m'he aturat al mirador de l'Arrabassada i amb una miqueta de fresca de tardor m'he esplaiat, cantant i fent una foto del moment que sempre es magic.
Os deixo la magnifica lletra de la canço "Els pics gegants" sobre tot perque m'agrada.


"De bon matí, Quan els estels es ponen, 
Hem de sortir per guanyar el pic gegant, 
L’oreig és pur, tranquil el cel clareja 
I amb pas ben dur encetem la cançó

Avant, avant, que trenca l’alba, 

Si anem pujant s’abaixa el cim. 

Prenem la corda i el piolet, 

Amunt el cor que el pic és dret. 

Per passar el glaç grampons calcem 

I el gran gegant per fi vencem.

Vessants d’avets De Mont Perdut i Aneto 

Ves els Posets esguardem l’infinit

Bells Encantats, Peguera i Bessiberris 

Cims albirats de neu tots sóu reblerts 

Cantem de cor, a la natura, 

Suprem amor del muntanyenc, 

Lleugers correm com els isards 

Per llits pendís vers nostres llars. 

Curulls de joia i encisats 

Fem un adéu als cims aimats"

Tardor en retard

He tingut la satisfacció de jugar a golf a la Cerdanya a finals de setembre amb la tardor en marxa segons el calendari pero amb temperatures de plé estiu. La bellesa dels camps de la Cerdanya es espectacular i si a mes a mes el temps acompanya  em sembla una bona omanera  d'encarar la recta final a la meva protesi de genoll. Si tot va be estaré a punt, amb un genoll de titani, per la temporada de bolets pero em sembla que seràn els bolets  que no estaràn a punt aquest any.

Turistas a todo gas

Estamos viviendo un inicio de otoño espectacular, cosa que aprovechan los turistas que inundan Barcelona desde hace meses para visitar la ciudad en el bus turístico. Es una modalidad practica porque en unas horas te puedes hacer una ida de lo que es la ciudad. Lo que sucede es que ante las largas colas que se forman sobre todo en Plaça Catalunya los conductores se apresuran a hacer el recorrido en tiempo récord, tanto que la imagen de la llegada a meta es realmente espectacular. Esperemos que no haya un vuelco y que los turistas se lo pasen pipa y sin sustos porque tal como está la economía y la deslocalización constante de industrias el turismo parece, como en los años 60-70 una solución o un parche para aguantar el descalabro económico.

Aiguabarreix

El nou centre comercial Las  Arenas, com tot alló que es publicita molt m'ha decebut. Ja veuras quines vites em deien, es genial, una pista d'atletisme al voltant, i els ascensors impresionants. Ralment el que ha estat a l'estació del metro de Hyde Park a Londres les escales mecaniques  ni fu ni fa alló si que fa baixada. Si es veritat que baixar-les es entretingut, pots admirar la oferta comercial amb perspectiva i be, es probablement l'atracció màxima de Las Arenas. Es tot baixant quant de sobte he vist una foto, a travers dels seus arcs arabs, i al fons de la plaça del Escorxador amb "La Dona i l'Ocell" de Joan  Miró. Entre mitg una moderna pantalla de fanals dels que no contaminen luminicament, que està de moda, pero trenquen l'estetica. Em venen de sobte pensaments entortolligats de barreiges de cultures. Una plaça de toros, no te res a veure amb els arabs i Las Arenas s'ha proclamat com a Bé Cultural a protetgir per la seva estructura arabesca. Sembla mes una mesquita que una plaça de toros i entre mig de les seves finestres un Miró. Vol dir aixo que els catalans estem per la multiculturalitat? Vol dir que a través dels anys hem sabut compatibiltzar les diferentes influencias que hem rebut i/o sofert?. No que carai, es una casualitat, es una aiguabarreig que he vistde sobte  i m'ha semblat que estaba descobrint el Mediterrani, pero no he pogut resistir la tentació de fer la foto dels cinc elements a través d'una finestra: els arabs, els toros, el comerc, Miró i els fanals anticontaminació. Un aguabarreig interesant i res mes.

Un paseo por Miramar

Para los de mi generación Miramar tiene un cargamento histórico importante. De hecho es en la montaña de Montjuïc donde se sitúan los primeros habitantes, los laietanos, que vivían en cuevas en la ladera este de la montaña. El Castillo arrastra tras de sí un cargamento histórico importante asociado a los multiples ataques bélicos y despiadados que ha sufrido la ciudad de Barcelona en los últimos siglos. La Guerra Civil Española, de la que sabemos lo que nuestros padres nos contaron, ellos si la sufrieron, tambíen ha dejado huella en el Castillo de Montjuïc. Pero hoy me he dado una vuelta por Miramar. Algo que está muy en deshuso porque el controvertido y polémico Hotel Miramar, que no se hizo a su debido tiempo por los intereses enfrentados entre el Ayuntamiento y los promotores, ha cerrado un espacio muy barcelonés. No es un cierre hermético ya que el hotel tiene su entrada por la parte posterior y los jardines que dan al puerto de Barcelona siguen siendo públicos, pero el hecho de desviar el transito rodado por el nuevo túnel ha sacado a los barceloneses y turistas de un espacio que fue muy concurrido antes de que se ejecutara el Hotel Miramar.
Miramar me trae otros recuerdos, nostálgicos pero muy enriquecedores. Fue la primera sede de TVE en Barcelona. Era un auténtico lujazo ir a Miramar donde los viejos maestros del periodismo radiofónico dieron paso a una generación sensacional de jóvenes periodistas, sobre todo deportivos, que gozaron del apoyo y las lecciones magistrales de Juan José Castillo. En Miramar nació el programa "sobre el terreno" y muchos otros que a pesar de la precariedad de medios contaba con el entusiasmo y la profesionalidad de una chavales que han llevado el periodismo deportivo a su máximo nivel antes de dar el salto a los estudios de TVE en Sant Cugat y el nacimiento de TV3. Había mucho nivel en Miramar.
Esta tarde mientras esperaba en vano que se iluminara la estatua de Colón me vienen todos esos recuerdos, pero sobre todo echaba en falta el movimiento que siempre había en Miramar antes de la construcción del Hotel. La vista sigue siendo impresionante y gracias al Transbordador Aéreo hay un bar con un poco de vida, pero me da la impresión de que el resto de los jardines y la gran barandilla que dan al Puerto de Barcelona son un cadáver ciudadano, y me da pena. Todo por haber cerrado al tránsito un espacio y hacerlo peatonal algo que creo acertado pero que ha exterminado aquellas clásicas estampas de parejas y familias que señalaban aquí y allá, exactamente en dirección contraria al dedo de Colón, eso dedo que yo esperaba ver iluminado. Tendré que preguntar al Ayuntamiento qué días y a qué hora se ilumina Colón. Os prometo colgar la foto cuando la tenga porque aunque Miramar está triste tiene una vista magnífica.

Sant Climent de Taüll. Punt de partida

La culpa de tot es del meu pare. Va perdre un fill de cinc anys i es va mentalitzar que no li tornaría a pasar mai més. És per aixó que ens portava al Pirineu cada mes d'agost a fer salut a respirar aire net a Caldes de Boí, un balneari que en un reduït espai de terreny té mes de 40 fonts d'aigües de totes menes, fredes, glaçades, bullentes, sulfuroses. El paradís d'un maniatic de la salut. El cas es que sempre m'he mogut per la Vall de Boí com si fos el passadís de casa meva. Quan anavem d'excursió al Biciberri, al Comoloformo, la Puntalta o el Montarto, el meus fills em deien: Papá es com si les pedres et saludesin. Va ser el principi, el meu, com en el seu moment va ser el de la gran Catalunya. Si, perque els irreductibles Almogàvers es concentraven a Taüll abans de saltar pel Port de Rus direcció Cabdella per anar a embarcar a Salou. Tot a cavall i a peu, guarnits amb les cuirasses, les llances i tot el armament necessari per anar si fes falta fins a Constantinopla. A Taüll hi havía sempre entre 6000 i 7000 homes en peu de guerra. Res a veure amb la plàcida i tranquila impressió que dona avui, completament restructurada, reconstruida amb materials moderns, plena d'apartaments amb  cuartos de bany i calefacció. La gran Taüll era la del s.XII plena d'activitat, ferrers, manyàs, bastés, fustérs, manascals, cinturons de castitat, cavalls, rucs, isards i ossos. La vida en la seva plenitud per donar un exercit potent a Jaume I i als reis, anteriors i posteriors, els de la gran Catalunya alliberadora del Moro i emprenedora de la conquesta del Orient. Jo vai veure els Almogàvers, els he vist moltes vegades, la primera vegada que vaig anar a Taüll, a peu evidenment, vaig veure la vida d'aquells homes i dones que van donar la gloria a Catalunya. Vaig veure la vida de fa quasi mil anys. Gent que s'amagava darrere les portes i finestres una miqueta avergonyits perque nosaltres anàvem amb panlons curts tant els nois com les noies i mentretant ells, amb la falç a la ma segaven l'erba i el blat, el carregaven damunt del rucs i feien la vida de almogavar. Desde aleshores he sentit un gran respecte per aquella gent, aquelles esglesies, aquells paisatges, els seus isards i les seves truites, els urogalls, els bolets, les flors salvatges, les ortigues. Un respecte absolut. La culpa de tot  es del meu pare.

Viajes baratos

Viajar a veces es como el soñar, se puede hacer por poco dinero. Me inspiro en el blog de Jose María Alguersuari, ese genial fotógrafo y original persona, El tío del que ahora va en un F1, cuando nos ofrece su particular vuelta al Mundo. Por eso el otro día me vi viajando a la vuelta de la esquina de mi casa. Al principio me pareció que estaba en La Toscana, pero más adelante me di cuenta de que me hallaba en el Trentino, Alto Adige y más concretamente en Corvara en la Val di Fassa. Mi mente obstinada me trasladó finalmente a Moena, no por el paisaje sino porque el lugar donde me hallaba y Moena les une una lengua prerrománica, o mejor dicho dos lenguas, muy parecidas y de raices idénticas: el Ladino y el Catalán. Ahora con algunos distanciamientos por la influencia que el Ladino ha sufrido en los últimos años del italiano, no así el Catalán que con mayor fortaleza se ha mantenido más puro. 

Por lo tanto me hallaba en el único país ( Estado) del mundo en que el Catalán es lengua oficial, en Andorra, concretamente en Escaldes. Mientras estaba haciendo la fotografía del nuevo puente en el que te puedes dar una ducha de agua termal, giro la vista y veo la imagen que  me traslada sobre todo a Italia, donde el estado de conservación y el colorido de las casas es tan parecido al entorno de este puente románico del s.XI de Escaldes. Viajar me salió gratis, desde Andorra claro.

Soy muy novato en eso de los blogs y en casa nadie me ayuda, es lo que tiene tener cuatro hijos que se pasan el día conectados a la red, por eso os pongo el  link a pelo del blog de José María Alguersuari, mi fuente de inspiración:  http://www.alguersuari.com/2011/02/vuelta-al-mundo-personal-y-la-carta-en.html

A pany i forrellat

Jo soc d'aquells qu s'emprenyen molt quan algú preten que miri un partit de fubol o una peli seleccionant l'opció optimitzat a la pantalla del televisor. Jo se el que val una óptica corregida que no distorsioni les imatges. Imagineu-vos la pasta que paguen les productortes de Tv per tenir els millors zooms, obtenir les millors imatges, tan en alta defiinició com las de seguiment normal. Les millors empreses del Món, Carl Zeiss, Nikor, Canon, etc. han creat óptiques que superan la perfecció de l'ull humà. Tot aixo perque un cretí que la única cosa que vol es omplir la pantalla del seu televisor, que per aixo l'ha pagat, es el que diuen, em fan veure les pilotes de futbols ovalades, els actors de cinema aplatanats i tot un Món distorsionat a pesar dels mil-lions d'euros que s'ha gastat la penya per oferir el més proper a la realitat. Per veure la realitat com si fos una distorsió ja tenim elements per gaudir-ne seguint l'arquitectura antiga, sobre tot el romànic pirinenc i comprovar que conseguir lines paraleles i perpendiculars perfectes l'hi ha costat al home molts anys de pràctica.
M'agraden moltr els forrelats de les esglesies romàniques del Pirineu, algúns son realment meravellosos, con el de l'esglesia de Santa María de Coll, a la vall de Boí. Pero l'altre dia vaig aturarme a fer una foto de la que en tenia ganes. He pasat millions de vegades pel devant i molts de vosaltres també. La facilitat d'acces de vegades provoca deixadesa i es el que m'ha pasat amb aques sobervia porta i el seu forrellat. Com podem veure no hi han lines paraleles, no hi ha perpendicularitat, es una obra artesana, feta a mà i aquí si que no valen les optiques Carl Zeiss ni Hasselblad ni res de res. La porta es aixi, l'he explorat molt be avans de fer la foto i constatar que m'agrada tal com es, no m'interesa el format optimitzat, m'agrada la seva bellesa totalment desarmonitzada i tos els meus amics han passat pel devant d'aquesta porta un munt de vegades. Espero que la propera vegada s'aturin una miqueta devant l'esglsia de Sant Pere d'Alp. Si amics aquest bellesa està quasi devant del Caprabo, de la Caixa, del Mercadillo, al bell mig de l'antiga carretera. He trigat 50 anys per pararme a fer la foto i he quedat descansat. El "optimitzadors" que n'aprenguin!!!!!

Posta de sol amb ocell

El Sol no es vermell. Tot i que diem: Mira quin Sol mes vermell, sembla un ou ferrat. Es una expresió molt comú dir que he vist un Sol vernell.....Doncs estava jo amb la diatriba, carregat amb la senzilleta Lumix, fent fotos d'aquelles que després no serveixen per res i esperant el moment en que es veigues el minim de Sol, que tregues la closca, perque realment encara que vegis el Sol vermell es blanc, peo blanc. I amb auestes que ha pasat l'ocellot. Quasi no es veu pero m'ha donat una alegría, mira. Esta volant i amb la forma de delta tan marcada m'ha fet pensar que som una miqueta mes que els reptils, mente l'ocell anava fet de les seves pel cel, amunt, avall, dreta, esquerra, sense límitacios jo enganxat ala terrassa de casa meva que es cullunuda, pero enganxat a terra intenant esbrinar un fet constatat, que el Sol no es vermell i l'hi pregunatré al meu siquiatra perque sempre diem que es vermell. L'ocell segur que no es pregunta res i mira com vola. 

L'andromina andorrana

Aquest pais del Pirineu que es diu Andorra, una troçet de terra  que paga la penitencia de catalans i francesos desbocats en les seves ambiciones de domini i que finalment  el Compte Belloch va volguer salvaguardar de les urpes del Compte fe  Foix i les manipulacions d'Ermesenda te un valor historic incalculable i per aixo encara em sorpren cada vegada que vaig per allí a recordar la meva infantesa, quan no sabía res de tot aixo de les guerres entre germans i cosins i de la lluita pel poder.
En la última pasejada he fet una de les fotografies mes dolentes de la meva vida, he disparat sense convicció tot i sabent que podia ser una obra mestra, pero mira ja tinc l'Andromina mirant la ballarina i la grua, una de les poques que queden amb aixo de la crisi i, patapam disparo i m'envaig.
Pero ara me la remiro veig que  al bell mig de la Plaça del Poble al les vidrieres del Centre de Congresos una ballarina sembla que estigui volan i l'Andromina se la mira embedelit. Ell tan lleig i ella tan esbelta i bonica i al fons el reflexe de una grua que encara está dempeus després que durant els ultims 10 anys Andorra fos un orgasme constructiu. Un dia en parlarem de la famosa moratoria. 
L'Andromina es un descosit que es columpia i el columpio esta sostingut per una corda amb el nus de la soga del ahorcats. Una Andromina mes penjada que el penjat del jutjes. Tot plegat em porta a pensar que Andorra busca una modernització a base d'incoporar elements artístics de relevancia, vanguardistes i que imprimeixin un descarada intenció de estar al día. Han omplert la vall de ponts a lo Calatrava, el Pont de Paris, el de Madrid, les estatuates de Botero i osbre tot l'Andromina. No se com es titula aquesta obra macabra i desconec l'autor, jo l'he bateixada com Andromina i per mi es aixo, un ser descalabrat que a traves del reflexe del vidres es conmou amb la ballalrina i segurament s'enamora d'ella com un Quasimodo pirenec. 
No estic gens satisfet de la meva pitjor foto, pero he vist en ella un desitg del Poble Andorra de donar la talla en materia artística, pero no ho han aconseguit o si? ens falta el jutje implacable de les arts plastiques andorranas, en  Viladomat, que no era Andorrà pero va elevar aquest petit pais a la categoria de refugi de intelectuals valuosos. L'hi agradaría l'Andomina al Viladomat?.
No tinc resposta pero el menys l'hi he tret suca a la foto mes dolenta de la meva vida.

Escaldat a Engordany

Deia el meu pare que amb 3 mesos de vida ja em va sucar a les aigues calentes d'Engordany. Sempre he sentit una ancestral predilecció pes aquest racó de Món pero la brutal transformació  de toxo i pedra, de botigues i supermercats, m'ha allunyat moltisim de la meva Andorra estimada. Mai però he deixat de visitar les seves muntanyes, els seus llacs, les seves pistes d'esquí, es a dir tot el que s'allunyés de la bogería comercial. Però de tant en tant faig una visita a la Font del Metge, l'aixeta que deixan al public perque es remulli una miqueta sense necesitat de anar a Caldea i sortir arrugat com una pansa. Aquest any encuriosit per la noticia que publicaba El Periódico: Un pont amb aigua calenta a Escaldes. M'ha faltat tems per anar a veure la novetat i m'he maravellat, m'he transportat a les entranyes de la Terra i m'he imaginat el gran riu d'aigua bullenta que corra pels budells de Escaldes Engordany. Una font d'energía que dona abast a un bon grapat de cases, hotels i Caldea, un brollador d'aigua a 70º  formidable. 
Tot ha canviat molt a Engordany des que vaig começar a caminar i a trencar vidres de la fonda de rigor. Mirant les fotos dels anys 50 i 60 es com si fos un altre Món. Pero avui he constat que a canviat per fora, el cor d'Engordany segueix sent una caldera d'agua calenta, exactament igual que quan jo era petitet. A la Terra li pots maquillar la closca pero per dins mai la podràs corrompre. M'he reconfortat a mi mateix con si es tractes de perdonar als humans confessos d'haver pecat contra la natura. M'he sentit una bestiola de la Terra, que es el que som.

La Sagrada Familia i la Guerra de las galaxias

Tinc la certesa de que no se el que estic fent pero emllenço a la posibiltat de que la cosa surti be.  Després de la meva tercera jornada fent fotos a la Sagrada Famila, m'he adonat que si no surt "Darth Vader" es pura casualitat. Em pensaba que ja l'avia enxampat i la  Miriam molt amablement em comunica que es tracta de Sant Jordi. La obra es Subirachs. Aixo ho explica tot, me quedat amb les ganes de retratar el "Darth Vader" a la Sagrada Familia. pero se que tard o dora surtirá

No tinc ganes de parlar

Tenia ganes de fer un blog però he quedat tip de remenar i remenar. Ja explicaré coses mes endevant, quan tingui molt clar el que hos haig de dir.