Escaldat a Engordany

Deia el meu pare que amb 3 mesos de vida ja em va sucar a les aigues calentes d'Engordany. Sempre he sentit una ancestral predilecció pes aquest racó de Món pero la brutal transformació  de toxo i pedra, de botigues i supermercats, m'ha allunyat moltisim de la meva Andorra estimada. Mai però he deixat de visitar les seves muntanyes, els seus llacs, les seves pistes d'esquí, es a dir tot el que s'allunyés de la bogería comercial. Però de tant en tant faig una visita a la Font del Metge, l'aixeta que deixan al public perque es remulli una miqueta sense necesitat de anar a Caldea i sortir arrugat com una pansa. Aquest any encuriosit per la noticia que publicaba El Periódico: Un pont amb aigua calenta a Escaldes. M'ha faltat tems per anar a veure la novetat i m'he maravellat, m'he transportat a les entranyes de la Terra i m'he imaginat el gran riu d'aigua bullenta que corra pels budells de Escaldes Engordany. Una font d'energía que dona abast a un bon grapat de cases, hotels i Caldea, un brollador d'aigua a 70º  formidable. 
Tot ha canviat molt a Engordany des que vaig começar a caminar i a trencar vidres de la fonda de rigor. Mirant les fotos dels anys 50 i 60 es com si fos un altre Món. Pero avui he constat que a canviat per fora, el cor d'Engordany segueix sent una caldera d'agua calenta, exactament igual que quan jo era petitet. A la Terra li pots maquillar la closca pero per dins mai la podràs corrompre. M'he reconfortat a mi mateix con si es tractes de perdonar als humans confessos d'haver pecat contra la natura. M'he sentit una bestiola de la Terra, que es el que som.