Sant Climent de Taüll. Punt de partida

La culpa de tot es del meu pare. Va perdre un fill de cinc anys i es va mentalitzar que no li tornaría a pasar mai més. És per aixó que ens portava al Pirineu cada mes d'agost a fer salut a respirar aire net a Caldes de Boí, un balneari que en un reduït espai de terreny té mes de 40 fonts d'aigües de totes menes, fredes, glaçades, bullentes, sulfuroses. El paradís d'un maniatic de la salut. El cas es que sempre m'he mogut per la Vall de Boí com si fos el passadís de casa meva. Quan anavem d'excursió al Biciberri, al Comoloformo, la Puntalta o el Montarto, el meus fills em deien: Papá es com si les pedres et saludesin. Va ser el principi, el meu, com en el seu moment va ser el de la gran Catalunya. Si, perque els irreductibles Almogàvers es concentraven a Taüll abans de saltar pel Port de Rus direcció Cabdella per anar a embarcar a Salou. Tot a cavall i a peu, guarnits amb les cuirasses, les llances i tot el armament necessari per anar si fes falta fins a Constantinopla. A Taüll hi havía sempre entre 6000 i 7000 homes en peu de guerra. Res a veure amb la plàcida i tranquila impressió que dona avui, completament restructurada, reconstruida amb materials moderns, plena d'apartaments amb  cuartos de bany i calefacció. La gran Taüll era la del s.XII plena d'activitat, ferrers, manyàs, bastés, fustérs, manascals, cinturons de castitat, cavalls, rucs, isards i ossos. La vida en la seva plenitud per donar un exercit potent a Jaume I i als reis, anteriors i posteriors, els de la gran Catalunya alliberadora del Moro i emprenedora de la conquesta del Orient. Jo vai veure els Almogàvers, els he vist moltes vegades, la primera vegada que vaig anar a Taüll, a peu evidenment, vaig veure la vida d'aquells homes i dones que van donar la gloria a Catalunya. Vaig veure la vida de fa quasi mil anys. Gent que s'amagava darrere les portes i finestres una miqueta avergonyits perque nosaltres anàvem amb panlons curts tant els nois com les noies i mentretant ells, amb la falç a la ma segaven l'erba i el blat, el carregaven damunt del rucs i feien la vida de almogavar. Desde aleshores he sentit un gran respecte per aquella gent, aquelles esglesies, aquells paisatges, els seus isards i les seves truites, els urogalls, els bolets, les flors salvatges, les ortigues. Un respecte absolut. La culpa de tot  es del meu pare.