Viajes baratos

Viajar a veces es como el soñar, se puede hacer por poco dinero. Me inspiro en el blog de Jose María Alguersuari, ese genial fotógrafo y original persona, El tío del que ahora va en un F1, cuando nos ofrece su particular vuelta al Mundo. Por eso el otro día me vi viajando a la vuelta de la esquina de mi casa. Al principio me pareció que estaba en La Toscana, pero más adelante me di cuenta de que me hallaba en el Trentino, Alto Adige y más concretamente en Corvara en la Val di Fassa. Mi mente obstinada me trasladó finalmente a Moena, no por el paisaje sino porque el lugar donde me hallaba y Moena les une una lengua prerrománica, o mejor dicho dos lenguas, muy parecidas y de raices idénticas: el Ladino y el Catalán. Ahora con algunos distanciamientos por la influencia que el Ladino ha sufrido en los últimos años del italiano, no así el Catalán que con mayor fortaleza se ha mantenido más puro. 

Por lo tanto me hallaba en el único país ( Estado) del mundo en que el Catalán es lengua oficial, en Andorra, concretamente en Escaldes. Mientras estaba haciendo la fotografía del nuevo puente en el que te puedes dar una ducha de agua termal, giro la vista y veo la imagen que  me traslada sobre todo a Italia, donde el estado de conservación y el colorido de las casas es tan parecido al entorno de este puente románico del s.XI de Escaldes. Viajar me salió gratis, desde Andorra claro.

Soy muy novato en eso de los blogs y en casa nadie me ayuda, es lo que tiene tener cuatro hijos que se pasan el día conectados a la red, por eso os pongo el  link a pelo del blog de José María Alguersuari, mi fuente de inspiración:  http://www.alguersuari.com/2011/02/vuelta-al-mundo-personal-y-la-carta-en.html

A pany i forrellat

Jo soc d'aquells qu s'emprenyen molt quan algú preten que miri un partit de fubol o una peli seleccionant l'opció optimitzat a la pantalla del televisor. Jo se el que val una óptica corregida que no distorsioni les imatges. Imagineu-vos la pasta que paguen les productortes de Tv per tenir els millors zooms, obtenir les millors imatges, tan en alta defiinició com las de seguiment normal. Les millors empreses del Món, Carl Zeiss, Nikor, Canon, etc. han creat óptiques que superan la perfecció de l'ull humà. Tot aixo perque un cretí que la única cosa que vol es omplir la pantalla del seu televisor, que per aixo l'ha pagat, es el que diuen, em fan veure les pilotes de futbols ovalades, els actors de cinema aplatanats i tot un Món distorsionat a pesar dels mil-lions d'euros que s'ha gastat la penya per oferir el més proper a la realitat. Per veure la realitat com si fos una distorsió ja tenim elements per gaudir-ne seguint l'arquitectura antiga, sobre tot el romànic pirinenc i comprovar que conseguir lines paraleles i perpendiculars perfectes l'hi ha costat al home molts anys de pràctica.
M'agraden moltr els forrelats de les esglesies romàniques del Pirineu, algúns son realment meravellosos, con el de l'esglesia de Santa María de Coll, a la vall de Boí. Pero l'altre dia vaig aturarme a fer una foto de la que en tenia ganes. He pasat millions de vegades pel devant i molts de vosaltres també. La facilitat d'acces de vegades provoca deixadesa i es el que m'ha pasat amb aques sobervia porta i el seu forrellat. Com podem veure no hi han lines paraleles, no hi ha perpendicularitat, es una obra artesana, feta a mà i aquí si que no valen les optiques Carl Zeiss ni Hasselblad ni res de res. La porta es aixi, l'he explorat molt be avans de fer la foto i constatar que m'agrada tal com es, no m'interesa el format optimitzat, m'agrada la seva bellesa totalment desarmonitzada i tos els meus amics han passat pel devant d'aquesta porta un munt de vegades. Espero que la propera vegada s'aturin una miqueta devant l'esglsia de Sant Pere d'Alp. Si amics aquest bellesa està quasi devant del Caprabo, de la Caixa, del Mercadillo, al bell mig de l'antiga carretera. He trigat 50 anys per pararme a fer la foto i he quedat descansat. El "optimitzadors" que n'aprenguin!!!!!

Posta de sol amb ocell

El Sol no es vermell. Tot i que diem: Mira quin Sol mes vermell, sembla un ou ferrat. Es una expresió molt comú dir que he vist un Sol vernell.....Doncs estava jo amb la diatriba, carregat amb la senzilleta Lumix, fent fotos d'aquelles que després no serveixen per res i esperant el moment en que es veigues el minim de Sol, que tregues la closca, perque realment encara que vegis el Sol vermell es blanc, peo blanc. I amb auestes que ha pasat l'ocellot. Quasi no es veu pero m'ha donat una alegría, mira. Esta volant i amb la forma de delta tan marcada m'ha fet pensar que som una miqueta mes que els reptils, mente l'ocell anava fet de les seves pel cel, amunt, avall, dreta, esquerra, sense límitacios jo enganxat ala terrassa de casa meva que es cullunuda, pero enganxat a terra intenant esbrinar un fet constatat, que el Sol no es vermell i l'hi pregunatré al meu siquiatra perque sempre diem que es vermell. L'ocell segur que no es pregunta res i mira com vola. 

L'andromina andorrana

Aquest pais del Pirineu que es diu Andorra, una troçet de terra  que paga la penitencia de catalans i francesos desbocats en les seves ambiciones de domini i que finalment  el Compte Belloch va volguer salvaguardar de les urpes del Compte fe  Foix i les manipulacions d'Ermesenda te un valor historic incalculable i per aixo encara em sorpren cada vegada que vaig per allí a recordar la meva infantesa, quan no sabía res de tot aixo de les guerres entre germans i cosins i de la lluita pel poder.
En la última pasejada he fet una de les fotografies mes dolentes de la meva vida, he disparat sense convicció tot i sabent que podia ser una obra mestra, pero mira ja tinc l'Andromina mirant la ballarina i la grua, una de les poques que queden amb aixo de la crisi i, patapam disparo i m'envaig.
Pero ara me la remiro veig que  al bell mig de la Plaça del Poble al les vidrieres del Centre de Congresos una ballarina sembla que estigui volan i l'Andromina se la mira embedelit. Ell tan lleig i ella tan esbelta i bonica i al fons el reflexe de una grua que encara está dempeus després que durant els ultims 10 anys Andorra fos un orgasme constructiu. Un dia en parlarem de la famosa moratoria. 
L'Andromina es un descosit que es columpia i el columpio esta sostingut per una corda amb el nus de la soga del ahorcats. Una Andromina mes penjada que el penjat del jutjes. Tot plegat em porta a pensar que Andorra busca una modernització a base d'incoporar elements artístics de relevancia, vanguardistes i que imprimeixin un descarada intenció de estar al día. Han omplert la vall de ponts a lo Calatrava, el Pont de Paris, el de Madrid, les estatuates de Botero i osbre tot l'Andromina. No se com es titula aquesta obra macabra i desconec l'autor, jo l'he bateixada com Andromina i per mi es aixo, un ser descalabrat que a traves del reflexe del vidres es conmou amb la ballalrina i segurament s'enamora d'ella com un Quasimodo pirenec. 
No estic gens satisfet de la meva pitjor foto, pero he vist en ella un desitg del Poble Andorra de donar la talla en materia artística, pero no ho han aconseguit o si? ens falta el jutje implacable de les arts plastiques andorranas, en  Viladomat, que no era Andorrà pero va elevar aquest petit pais a la categoria de refugi de intelectuals valuosos. L'hi agradaría l'Andomina al Viladomat?.
No tinc resposta pero el menys l'hi he tret suca a la foto mes dolenta de la meva vida.

Escaldat a Engordany

Deia el meu pare que amb 3 mesos de vida ja em va sucar a les aigues calentes d'Engordany. Sempre he sentit una ancestral predilecció pes aquest racó de Món pero la brutal transformació  de toxo i pedra, de botigues i supermercats, m'ha allunyat moltisim de la meva Andorra estimada. Mai però he deixat de visitar les seves muntanyes, els seus llacs, les seves pistes d'esquí, es a dir tot el que s'allunyés de la bogería comercial. Però de tant en tant faig una visita a la Font del Metge, l'aixeta que deixan al public perque es remulli una miqueta sense necesitat de anar a Caldea i sortir arrugat com una pansa. Aquest any encuriosit per la noticia que publicaba El Periódico: Un pont amb aigua calenta a Escaldes. M'ha faltat tems per anar a veure la novetat i m'he maravellat, m'he transportat a les entranyes de la Terra i m'he imaginat el gran riu d'aigua bullenta que corra pels budells de Escaldes Engordany. Una font d'energía que dona abast a un bon grapat de cases, hotels i Caldea, un brollador d'aigua a 70º  formidable. 
Tot ha canviat molt a Engordany des que vaig começar a caminar i a trencar vidres de la fonda de rigor. Mirant les fotos dels anys 50 i 60 es com si fos un altre Món. Pero avui he constat que a canviat per fora, el cor d'Engordany segueix sent una caldera d'agua calenta, exactament igual que quan jo era petitet. A la Terra li pots maquillar la closca pero per dins mai la podràs corrompre. M'he reconfortat a mi mateix con si es tractes de perdonar als humans confessos d'haver pecat contra la natura. M'he sentit una bestiola de la Terra, que es el que som.

La Sagrada Familia i la Guerra de las galaxias

Tinc la certesa de que no se el que estic fent pero emllenço a la posibiltat de que la cosa surti be.  Després de la meva tercera jornada fent fotos a la Sagrada Famila, m'he adonat que si no surt "Darth Vader" es pura casualitat. Em pensaba que ja l'avia enxampat i la  Miriam molt amablement em comunica que es tracta de Sant Jordi. La obra es Subirachs. Aixo ho explica tot, me quedat amb les ganes de retratar el "Darth Vader" a la Sagrada Familia. pero se que tard o dora surtirá

No tinc ganes de parlar

Tenia ganes de fer un blog però he quedat tip de remenar i remenar. Ja explicaré coses mes endevant, quan tingui molt clar el que hos haig de dir.