Aiguabarreix

El nou centre comercial Las  Arenas, com tot alló que es publicita molt m'ha decebut. Ja veuras quines vites em deien, es genial, una pista d'atletisme al voltant, i els ascensors impresionants. Ralment el que ha estat a l'estació del metro de Hyde Park a Londres les escales mecaniques  ni fu ni fa alló si que fa baixada. Si es veritat que baixar-les es entretingut, pots admirar la oferta comercial amb perspectiva i be, es probablement l'atracció màxima de Las Arenas. Es tot baixant quant de sobte he vist una foto, a travers dels seus arcs arabs, i al fons de la plaça del Escorxador amb "La Dona i l'Ocell" de Joan  Miró. Entre mitg una moderna pantalla de fanals dels que no contaminen luminicament, que està de moda, pero trenquen l'estetica. Em venen de sobte pensaments entortolligats de barreiges de cultures. Una plaça de toros, no te res a veure amb els arabs i Las Arenas s'ha proclamat com a Bé Cultural a protetgir per la seva estructura arabesca. Sembla mes una mesquita que una plaça de toros i entre mig de les seves finestres un Miró. Vol dir aixo que els catalans estem per la multiculturalitat? Vol dir que a través dels anys hem sabut compatibiltzar les diferentes influencias que hem rebut i/o sofert?. No que carai, es una casualitat, es una aiguabarreig que he vistde sobte  i m'ha semblat que estaba descobrint el Mediterrani, pero no he pogut resistir la tentació de fer la foto dels cinc elements a través d'una finestra: els arabs, els toros, el comerc, Miró i els fanals anticontaminació. Un aguabarreig interesant i res mes.

Un paseo por Miramar

Para los de mi generación Miramar tiene un cargamento histórico importante. De hecho es en la montaña de Montjuïc donde se sitúan los primeros habitantes, los laietanos, que vivían en cuevas en la ladera este de la montaña. El Castillo arrastra tras de sí un cargamento histórico importante asociado a los multiples ataques bélicos y despiadados que ha sufrido la ciudad de Barcelona en los últimos siglos. La Guerra Civil Española, de la que sabemos lo que nuestros padres nos contaron, ellos si la sufrieron, tambíen ha dejado huella en el Castillo de Montjuïc. Pero hoy me he dado una vuelta por Miramar. Algo que está muy en deshuso porque el controvertido y polémico Hotel Miramar, que no se hizo a su debido tiempo por los intereses enfrentados entre el Ayuntamiento y los promotores, ha cerrado un espacio muy barcelonés. No es un cierre hermético ya que el hotel tiene su entrada por la parte posterior y los jardines que dan al puerto de Barcelona siguen siendo públicos, pero el hecho de desviar el transito rodado por el nuevo túnel ha sacado a los barceloneses y turistas de un espacio que fue muy concurrido antes de que se ejecutara el Hotel Miramar.
Miramar me trae otros recuerdos, nostálgicos pero muy enriquecedores. Fue la primera sede de TVE en Barcelona. Era un auténtico lujazo ir a Miramar donde los viejos maestros del periodismo radiofónico dieron paso a una generación sensacional de jóvenes periodistas, sobre todo deportivos, que gozaron del apoyo y las lecciones magistrales de Juan José Castillo. En Miramar nació el programa "sobre el terreno" y muchos otros que a pesar de la precariedad de medios contaba con el entusiasmo y la profesionalidad de una chavales que han llevado el periodismo deportivo a su máximo nivel antes de dar el salto a los estudios de TVE en Sant Cugat y el nacimiento de TV3. Había mucho nivel en Miramar.
Esta tarde mientras esperaba en vano que se iluminara la estatua de Colón me vienen todos esos recuerdos, pero sobre todo echaba en falta el movimiento que siempre había en Miramar antes de la construcción del Hotel. La vista sigue siendo impresionante y gracias al Transbordador Aéreo hay un bar con un poco de vida, pero me da la impresión de que el resto de los jardines y la gran barandilla que dan al Puerto de Barcelona son un cadáver ciudadano, y me da pena. Todo por haber cerrado al tránsito un espacio y hacerlo peatonal algo que creo acertado pero que ha exterminado aquellas clásicas estampas de parejas y familias que señalaban aquí y allá, exactamente en dirección contraria al dedo de Colón, eso dedo que yo esperaba ver iluminado. Tendré que preguntar al Ayuntamiento qué días y a qué hora se ilumina Colón. Os prometo colgar la foto cuando la tenga porque aunque Miramar está triste tiene una vista magnífica.

Sant Climent de Taüll. Punt de partida

La culpa de tot es del meu pare. Va perdre un fill de cinc anys i es va mentalitzar que no li tornaría a pasar mai més. És per aixó que ens portava al Pirineu cada mes d'agost a fer salut a respirar aire net a Caldes de Boí, un balneari que en un reduït espai de terreny té mes de 40 fonts d'aigües de totes menes, fredes, glaçades, bullentes, sulfuroses. El paradís d'un maniatic de la salut. El cas es que sempre m'he mogut per la Vall de Boí com si fos el passadís de casa meva. Quan anavem d'excursió al Biciberri, al Comoloformo, la Puntalta o el Montarto, el meus fills em deien: Papá es com si les pedres et saludesin. Va ser el principi, el meu, com en el seu moment va ser el de la gran Catalunya. Si, perque els irreductibles Almogàvers es concentraven a Taüll abans de saltar pel Port de Rus direcció Cabdella per anar a embarcar a Salou. Tot a cavall i a peu, guarnits amb les cuirasses, les llances i tot el armament necessari per anar si fes falta fins a Constantinopla. A Taüll hi havía sempre entre 6000 i 7000 homes en peu de guerra. Res a veure amb la plàcida i tranquila impressió que dona avui, completament restructurada, reconstruida amb materials moderns, plena d'apartaments amb  cuartos de bany i calefacció. La gran Taüll era la del s.XII plena d'activitat, ferrers, manyàs, bastés, fustérs, manascals, cinturons de castitat, cavalls, rucs, isards i ossos. La vida en la seva plenitud per donar un exercit potent a Jaume I i als reis, anteriors i posteriors, els de la gran Catalunya alliberadora del Moro i emprenedora de la conquesta del Orient. Jo vai veure els Almogàvers, els he vist moltes vegades, la primera vegada que vaig anar a Taüll, a peu evidenment, vaig veure la vida d'aquells homes i dones que van donar la gloria a Catalunya. Vaig veure la vida de fa quasi mil anys. Gent que s'amagava darrere les portes i finestres una miqueta avergonyits perque nosaltres anàvem amb panlons curts tant els nois com les noies i mentretant ells, amb la falç a la ma segaven l'erba i el blat, el carregaven damunt del rucs i feien la vida de almogavar. Desde aleshores he sentit un gran respecte per aquella gent, aquelles esglesies, aquells paisatges, els seus isards i les seves truites, els urogalls, els bolets, les flors salvatges, les ortigues. Un respecte absolut. La culpa de tot  es del meu pare.